Si per algun motiu és conegut el municipi d’El Palomar en la Vall d’Albaida i més enllà de les nostres fronteres és per la seua particular i genuïna festa del xop. Aquest exemplar és per a El Palomar molt més que un arbre, és un símbol que els identifica com a poble. No podíem parlar d’aquest municipi de poc més de 580 habitants i no fer-ho de la seua ‘Plantà del xop’. Un motiu que sumat al Castell de Carrícola, aquell que vigila el terme d’El Palomar amb el nom d’altre municipi, i la Font de Sis, et conviden a visitar aquesta localitat valldalbaidina per passejar i descobrir-la.
HISTÒRIA
En el segle XIII va ser quan els historiadors consideren que es va fundar i va consolidar El Palomar. Amb la conquista de Jaume I, estes terres cauen en mans dels cristians. Els nous pobladors eren llauradors i ramaders catalans que, en el moment de la fundació, van adoptar el nom que els musulmans aborígens li van donar a estes terres (al Palombar) però catalanitzant-ho (El Palomar) . La repoblació va ser un procés llarg i complex que es va prolongar durant tota l’etapa medieval. Entre 1276 i 1277 es produïx una situació crítica que posa en perill l’èxit d’una colonització inicial basada en la línia de noves vilas fortificades. Les poblacions cristianes de la ruta Xátiva-Cocentaina-Xixona registren en estos moments un alt grau d’absentisme com a conseqüència dels perills de la revolta sarraïna i del precari arrelament dels primers pobladors. L’abandó de moltes terres per part dels beneficiaris dels primers repartiments permetrà l’arribada de nous colons, esta vegada amb intenció de trobar terres de cultiu i d’assentar-se definitivament. És llavors quan l’horta del Palomar patix els efectes de la deserció massiva i moltes de les seues parcel·les es queden sense propietaris circumstancialment. A partir de 1278- 1279 es pretén pal·liar esta situació amb noves concessions, fundant pobles i viles. Es detecta llavors una certa tendència dels habitants de les vilas a abandonar els recintes murallats i establir-se en les hortes, aprofitant l’arribada de la pau. Així i tot, abans de la revolta alguns colons del veí nucli d’Albaida ja s’havien establit en l’horta del Palomar i, per això, tornen ara que la situació s’ha pacificat. D’esta manera, a les velles famílies que posseïen terres des de 1248 s’unixen a uns nouvinguts atrets per la refundació de noves vilas. Amb este procés, s’instal·len en estes terres llauradors, més sedentaris, interessats a assegurar-se un patrimoni familiar per a sobreviure i transmetre-ho als seus descendents. Són els verdaders colons, principalment catalans, i la seua arribada es veurà afavorida per uns nous monarques i unes dècades de pau relativa i notable prosperitat i expansió econòmica. En este context es va situar l’establiment de la nova alqueria cristiana del Palomar. El nucli primigeni va ocupar terres de regadiu i va crear un únic nucli enmig del recinte verd que tancava la doble séquia. L’horta del Palomar i la seua séquia va ser l’element que va donar vida a la població, a més de ser un element de cohesió i dotar els pobladors d’un sentiment de col·lectivitat. El primer document que fa menció al Palomar data de 1327. És una escriptura de venda de terres atorgada a Huguet Çesplugues (el primer palomarense que es coneix) en favor d’un comprador albaidino. Es parla ací d’una alqueria del Palomar, situada dins del terme de la vila cristiana d’Albaida, poblada per cristians. Durant el segle XIV, l’alqueria va créixer fins a meréixer la qualificació jurídica i usual de “lugar” del Palomar. Així i tot, els primers palomarenses depenien per a quasi tot de la vila d’Albaida. Este primer El Palomar és una xicoteta comunitat llauradora, un conjunt de cases habitades per llauradors dedicats a l’agricultura i la ramaderia. A finals del segle XVI, els palomarenses mostren els seus primers desitjos d’independència. És el 15 de desembre de 1603 quan D. Cristòfol II dels Milá i Aragó, quart comte d’Albaida i primer marqués, promulga un privilegi pel qual segregava el lloc del Palomar de la vila d’Albaida, l’erigia en universitat i li donava la categoria de baronia. És en estos moments quan arriba al Palomar l’orde cristiana dels dominics, de la que es conserva la casa dels Frares. Esta universitat del Palomar estava formada per un poblat dedicat ja poc a la ramaderia. Comencen llavors les activitats artesanals i sorgixen els oficis de forner, fuster, carnisser, hostaler, obrers, teixidors de llençols i, inclús, fabricants de pólvora. Com a universitat, el Consell del Palomar reivincida de seguida la construcció d’un nou temple. El Consell es reunix en la Sala del Consell (antic Ajuntament restaurat recentment) i dota al Palomar d’una bandera, un segell i un tambor de guerra, a més de crear i consolidar les festes.En el segle XVIII, amb el decret de Nova Planta, El Palomar passa de Consell a Ajuntament, la qual cosa provoca molts problemes amb el marquesat d’Albaida pel repartiment del dret de quarter, la conducció del bestiar, l’impost de l’equivalent i de la pechada, la contribució palomarense al deute de la vila d’Albaida anterior a la segregació, l’aigua de la séquia del Port o la delimitació dels termes jurídics, entre altres. Durant el segle XVIII, Palomar va participar del moviment d’expansió econòmica i demogràfica i pràcticament va duplicar la seua població. Les diferències socials estaven a l’orde del dia. Però l’evolució de la població va passar per moments traumàtics, com es pot observar en el segle XIX, per la Guerra de la Independència española|guerra del Francés i l’epidèmia de còlera de 1834-1885.Encara que en la segona mitat del segle va incrementar la seua població. Al llarg de tots estos segles, l’existència dels palomarenses va discórrer segons la monòtona successió de les estacions. Els treballs agrícoles que els acompanyaven marcaven el ritme vital i donaven als habitants d’esta xicoteta població una mentalitat marcadament llauradora: la immensa majoria dels palomarenses eren agricultors. Esta situació es manté fins entrat el segle XX, quan a poc a poc la localitat s’industrialitza i urbanitza fins a convertir-se en el que és hui en dia.
Què fer ara
Calendari
Productes Locals
Entitats
Allotjaments
Restauració
Llocs d'Oci
Patrimoni
Esdeveniments
Activitats
Rutes
Comerços
Industria
Publicacions
Serveis
Turisme experiencial
