Amb més de 35.500 habitants, Ontinyent és el municipi més gran de la Vall d’Albaida. Industrial, emprenedora, lluitadora, plena de casetes, amant del Crist de l’Agonia i de la Puríssima Concepció, del Bou en Corda, de la coca de fira, del Pou Clar, de Sant Esteve... Ontinyent té raons de sobra per visitar-la, però al teu criteri deixem que tries les que prefereixes per fer de la teua parada a la capital de la Vall d’Albaida tota una experiència. Per ajudar-te a escollir te’n destaquem tres: el barri medieval de la Vila, les composicions musicals dedicades a les festes de Moros i Cristians i l’arròs al forn. Són sols tres motius per visitar Ontinyent que t’ajudaran a descobrir-ne molts més per tu mateix, si és que encara no ho has fet.
HISTÒRIA
Ontinyent es troba a la comarca de la Vall d’Albaida, enclavada al centre de la part més occidental, envoltada de bones terres de cultiu i a la vora del riu Clariano —o riu d’Ontinyent. L’ocupació humana del seu territori està documentada des d’època prehistòrica. Es coneix en alguns jaciments de finals del neolític, com ara l’Arenal de la Costa, així com nombrosos poblats de l’edat del Bronze, entre els que descolla el Cabeço de Navarro. També hi ha d’altres restes ibèriques, sobretot tardanes. De l’època romana es coneix l’existència de diversos assentaments agrícoles de xicoteta entitat, repartits pel territori, iniciant-se la majoria d’estos al voltant de l’època d’August o en les primeres dècades del segle I d. C., alguns dels quals només perduraren fins a mitjans o finals del segle II d. C., mentre que d’altres prosseguiren, segurament, fins al segle V d. C. Tanmateix, cap dels assentaments romans coneguts fins ara s’ubica en el que després serà el nucli urbà medieval d’Ontinyent, conegut com la Vila, tot i que degué d’existir-n’hi algún en les proximitats per ser un dels sector més fèrtils i amb les millors terres del terme. De fet, el nom d’Untinyân mateix, clarament preislàmic, és segurament el que ha subsistit d’un nom d’origen llatí. En este sentit, segurament cal destacar el recent descobriment (i excavació parcial) del que seria un ampli jaciment romà en el Llombo –zona de l’actual poliesportiu-, d’amplia perduració cronològica. També s’han pogut documentar arqueològicament les restes d’un extens cementeri tardo-romà, o visigòtic en el Bancal del Cel (la Casa Calvo), a uns 2 km al sud del nucli urbà medieval, amb prop d’un centenar de tombes, aproximadament del segle VI d. C.
Dels primers segles de l’época andalusina –d’al-Ándalus, nom que rebia la península durant el domini islàmic- hi ha poques dades, ja que són molt escassos els testimonis materials o, si més no, els ignorem. Seria en estos moments o poc després quan es va establir un important nucli de poblament al Castellar, a uns 3 km. al sud, fi tant amb Bocairent, en un lloc escarpat i amb una llarga muralla, que perduraria fins a principis del segle XI, finals del califat Omeia. Escampades pel territori hi havia una série d’alqueries, de cronologia diversa, de les que solament algunes, contemporànies al hisn Untinyän i que hi restaràn fins al moment de la conquesta, són citades per la documentació, com ara Iel•las –Morera- o Benarrai. També pertanyen a d’aquesta época andalusina els grups de coves artificials inaccessibles (coves-finestra de cingle), tipus les finestres del Pou Clar o Covetes dels Moros, existents en els barrancs entre Ontinyent i Bocairent, destinades a graners comunals o magatzems de seguretat d’algunes comunitats camperoles andalusines, probablement d’ascendència berber. Ambtot, el nucli urbà antic d’Ontinyent —la Vila— està documentat des del segle XI, en què és citat per Ibn al-Abbar com a lloc de naixença del poeta al-Untinyaní. En el segle XII, al-Idrisi cita el castell d’Ontinyent (hisn Untinyân) com a etapa en el camí de Múrcia a València. Les nombroses troballes mobiliars –ceràmiques etc.- procedents de les excavacions arqueològiques a la Vila documenten prou bé estos segles finals del domini islàmic, tan mateix són poques les restes estructurals que han perviscut. En ser conquerida pels cristians (1244), el seu terme municipal fou molt ampli, ja que comprenia Agullent (fins a 1585), així com la partida dels Alforins, concedida per Jaume I (1256) i convertida en municipi el 1927. Fou Vila Reial amb vot a les Corts del Regne, encara que durant alguns curts períodes pertangué a persones de la família reial (l’infant Pere, Ramón Berenguer…) o de la noblesa (els Vilaragut), etc. Amb Villena tingué nombrosos plets per qüestió de límits territorials. Durant les Germanies (1522), el lloctinent comte de Melito ocupà la població, després de refugiar-se els reialistes a la part alta de la ciutat, i féu un gran nombre de presoners, que va utilitzar com a ostatges per alliberar el seu germà, el marqués de Zenete, reclòs pels agermanats al castell de Xàtiva. Un altre fet destacable de la seua història passada va ser la pesta de l’any 1600, que afectà greument Ontinyent, on causà una gran mortaldat. La ciutat també participà activament contra els moriscos revoltats que ocupaven la mola de Cortes, arran de la seua expulsió, a principis del segle XVII, així com, un segle després, en la Guerra de Successió, perduda a Almansa el 1707. A la ciutat i als voltants hi hagué combats durant la Guerra del Francés i les guerres carlines. El títol de ciutat li fou atorgat l’any 1904. Per Agustí Ribera (Servicio Arqueológico de Ontinyent).
Què fer ara
Calendari
Productes Locals
Entitats
Allotjaments
Restauració
Llocs d'Oci
Patrimoni
Esdeveniments
Activitats
Rutes
Comerços
Industria
Publicacions
Serveis
Turisme experiencial
